Saltear al contenido principal
872 029 081 644 317 417 info@amblespersones.com

La Tribu, o com els meus pares eren de la CUP (i no ho sabien)

   “L’home que més ha viscut no és aquell qui més anys ha fet, sinó aquell que més ha experimentat la vida”

Jean Jacques Rousseau

Escolto amb deteniment les declaracions de l’Anna Gabriel sobre la família i la possibilitat d’educar en comunitat, com si d’una tribu es tractés. L’argument és simple, i com tot argument, es pot estar a favor o en contra: “en altres cultures la concepció de la maternitat o la paternitat no està tan individualitzada, la concepció és que qui educa és la tribu i no hi ha aquest sentiment de pertinença dels fills i filles que has tingut a nivell biològic“.

La primera reflexió que em ve al cap és que en la nostra cultura, en els dies que vivim, tenim una falsa realitat de propietat del fills. Ens sentim propietaris perquè som responsables de la seva cura i de la seva educació, però la realitat és que som responsables d’ells mentre seguim la norma. Si en un moment donat no podem tenir cura dels infants o decidim que no s’escolaritzin a l’edat que diu la llei, és l’Estat, veritable propietari, que ens treu la custòdia i s’encarrega de tot. Es tracta doncs, d’una responsabilitat delegada,  amb la falsa il·lusió de que qui tria el destí dels nostres fills som nosaltres, quan nosaltres el que fem és seguir la norma. Com deia abans, es pot estar a favor o en contra d’aquest argument, però si algú ho vol provar, que no escolaritzi als seus fills pel curs vinent a partir dels sis anys: estarà a mercè de l’actuació de serveis socials i de la fiscalia.

Més enllà de l’estricte sentit de propietat, de les paraules de l’Anna Gabriel es pot extreure una altra reflexió: com hem fet d’aquesta responsabilitat delegada de l’educació dels fills que deia abans, una parcel.la petita on interaccionem poc amb la resta del nostre entorn. Aquesta dinàmica social, que moltes vegades només ens deixa mirar-nos el melic, ens ha fet portar a en la majoria de casos a una millor qualitat de vida, que l’hem pagada amb aïllament.  

De la meva infància recordo especialment una masia a Sant Mateu de Montnegre,  a les Gavarres, que la meva família paterna va llogar durant uns anys, i on passàvem els caps de setmana, nadals, setmana santa, ponts, dies d’estiu… tots junts. Érem famílies extenses i això volia dir experiència continuada. Era un no parar: dels tiets aprenies a fer foc, a caçar bolets, a conduir i de l’avi a matar un conill o treure males herbes de l’hort…dels cosins i cosines, a conviure, compartir, a barallar-se i “desbarallar-se”…en definitiva, a aprendre de maneres de fer semblant però diferents, en compartir hores i hores amb altres nens i nenes, que encara que compartien els teus valors, la seva vivença setmanal era diferent i aquella diferència t’enriquia, en passar, en definitiva, de ser 4 germans a ser 14…

tribu 1 tribu 2 tribu 3
Membres de la Tribu

Li vull donar la raó a l’Anna Gabriel: el model “tendeix a convertir les persones que tenen nens i nenes en molt conservadores, perquè vols el millor pels teus, que són molt poquets, i a vegades s’entra en lògiques molt perverses“. Ideologies a part, aquesta endogàmia educativa, no fa el mapa dels nostres fills més gran, sinó que l’empetiteix. Els nens i nenes han de créixer en un entorn ampli i saber que fan els altres, veure coses diferents, sortir, embrutir-se i aprendre com fan les coses els demés. La via de l’aïllament i del narcisisme només portarà insatisfacció a la llarga i sobretot, incomprensió del que fa la resta.

Al meu entendre, fomentar la diversitat en l’educació és la manera de poder fer ciutadans lliures. Construir persones alineades amb els seus valors i que tenen una perspectiva del que passa al seu voltant que els fa discernir entre el que realment volen i el que és imposat des de la subtilesa del desconeixement o des de allò tant cruel del “això no et convé”, només perquè projectem les nostres pors en els nostres fills.

D’aquella tribu, alguns membres ens han deixat: uns per l’inexorable pas del temps, altres per la crueltat del món on vivim i altres s’han incorporat. Llei de vida. Ara, que em toca el rol de membre adult, he d’intentar ensenyar tot el que pugui als nous membres, i fer-los partícips d’aquest sentit de pertinença, pertinença d’un grup que quan més gran sigui més ric serà.

Segurament el discurs de la tribu no sigui nou, però carai! quanta raó té.

Agustí Pajares Alonso

PD.: Dedicat  als membres de la tribu que malauradament ens van deixar, especialment a la meva germana.

__________________________________

Si t’interessa rebre per mail les actualitzacions del Blog, fes click aquí.

 

Esta entrada tiene un comentario
  1. Molt cert cosí estimat….un article genial!!!!!
    M’ encanta formar part d ‘questa tribu…..LA NOSTRA TRIBU…..ampliem-la!!!!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Volver arriba
Obrir xat
Com podemajudar-te?
Hola!
Com podem ajudar-te?